Catedral d’Àvila

Leandro Garcimartín pot ser considerat, possiblement, l’últim dels grans organers clàssics que van treballar al Centre de la Península a cavall dels segles XVIII i XIX. Descendent directe de la dinastia Ortega (Francesc, Tadeu, Joan d’Inés, etc.) nebot de Tomás d’Inés Ortega (que va participar juntament amb Julián de l’Ordre en la construcció dels magnífics orgues de la Catedral de Màlaga) i casat amb una de les filles de José Verdalonga, les seves obres reflecteixen l’herència de totes aquestes escoles.

Tot i això vam pensar que també van ser molt notables les influències que com a organer conservador de l’orgue de la Capella del Palau Reial de Madrid va rebre d’aquest instrument o fins i tot directament del seu autor, el genial Jordi Bosch. A l’orgue d’Àvila el sistema de vent està inspirat indubtablement en el de l’instrument de la Reial Capella, tant en aspectes tècnics com en detalls estètics (el cap del drac).

L’instrument va estar al servei de la catedral d’Àvila durant uns centenars d’anys sense patir importants transformacions. Fins i tot la pujada de diapasó es va resoldre decalant la mecànica que no exigia tallar els tubs.

El 1924 va desaparèixer la trompeteria de batalla que ha calgut reconstruir. Un treball de restauració integral de l’instrument que ha suposat un enorme esforç econòmic i humà ha fet possible la recuperació d’aquest instrument oblidat i desconegut.

Durant el desmuntatge de l’orgue va aparèixer una carta en un lloc amagat entre els taulers conduïts de l’orgue major, completament inaccessible excepte per als professionals que es veiessin obligats a fer la baixada general de l’instrument per a la restauració. El document de 1828 conté detalls professionals i personals dels constructors de l’orgue i de les persones vinculades amb la seva construcció entre els quals hi ha alguns dels músics catedralicis.

ÀVILA, ESPANYA
Catedral d’Àvila, 2008
R 23 / II / P, Leandro Garcimartín, 1829